Ja hem esperat prou!

Ja hem esperat prou. De fet venim esperant des de fa quasi vuit anys. Des que el Tribunal Suprem va decidir que el Pla especial de protecció del Montseny aprovat l’any 2008 restava anul·lat de ple dret. Des de llavors, hi ha qui s’ha fregat les mans amb plaer, pensant amb els beneficis que podria reportar-li aquesta situació d’indefinició. O somiant quina serà la millor jugada a fer amb el retorn a la normativa de quaranta anys enrere.

Per a estintolar aquest quadre les autoritats ens han fet passar amb raons indignes, amb suposats processos de consulta que no han estat mai closos o amb excuses de mal pagador, que pretenen rebotar les responsabilitats d’aquesta paràlisi entre administracions. Ja n’estem tips d’esperar que hi hagi una veritable discussió sobre com cal protegir la vàlua dels sistemes naturals del Montseny i la qualitat de vida de les persones que hi viuen i hi treballen en aquest entorn.

Veiem les conseqüències diàries de la crisi climàtica. Vivim el tarannà cada cop més disbauxat d’una part dels visitants del Parc. Suportem les ànsies d’obtenció de beneficis d’alguns promotors que només pensen en enriquir-se encara que sigui provocant la misèria ambiental i els desastres que els seus projectes duran en un futur proper. Ensopeguem amb l’actitud de ceguesa, de mansuetud, o fins i tot de col·laboració, d’alguns representants municipals que permeten aquestes barbaritats. I, tot plegat, en una situació que cada cop s’està fent més crítica.

Crida l’atenció que aquest cop hagi estat una moció del Consell de Protecció de la Natura, un òrgan assessor de la Generalitat, la que hagi retornat el tema a l’actualitat reclamant el maig passat (com ja va fer la CSM fa quatre anys), que la protecció del Montseny es dugui a terme mitjançant una llei aprovada al Parlament, atès que la conjuntura real és insostenible (podeu llegir el seu contingut en aquesta mateixa pàgina). Els mitjans però, han respost aquesta crida cecs i muts. I els representants polítics han estat desapareguts mentre els problemes seguien creixent en el nostre entorn.

La qüestió de l’aigua, sobre la que venim insistint des fa molt temps, és a punt d’explotar. Els símptomes són prou clars però sembla que ningú vulgui adonar-se’n. El Montseny, la muntanya banyada per l’aigua de mil fonts i rieres, s’està quedant seca. L’escassetat hídrica que avui ja podem considerar problema estructural a Catalunya, cobra una importància enorme en el nostre massís. Però lluny de veure’l, els responsables de la seva gestió miren cap a un altre costat fent veure que la solució caurà del cel (literalment), o multiplicant les autoritzacions per fer nous pous i connectar-se a les plantes dessaladores com a darrera solució. 

Com en la majoria dels assumptes que impliquen la utilització dels recursos naturals, les polítiques habituals consisteixen en fer veure que no passa res, o que els mitjans tecnològics resoldran el problema. No hi ha hagut, de manera generalitzada, una actitud de reflexió seriosa i d’identificació dels problemes, ni d’assumpció de responsabilitats públiques, ni privades ni col·lectives.

Els qui manen no s’han plantejat si és admissible seguir augmentant les activitats turístiques, amb el dispendi accelerat d’aigua que això comporta. Tampoc s’han qüestionat si els conreus que utilitzen aigua massivament són adequats o necessaris en el nostre entorn, quan s’hauria d’apostar per una agricultura  regenerativa adaptada a les característiques del massís. O per quina raó es vol seguir mantenint el creixement urbanístic a mitjana o petita escala, malgrat que això signifiqui més piscines i més consum d’aigua en una situació de sequera estructural.

I encara pitjor, per què no es qüestionen la sagnia dels recursos naturals que comporta l’extracció anual de milions de m3 de l’aqüífer Montseny-Guilleries (avui sabem que cada dia marxen més de cinc milions i mig de litres diaris, només de les embotelladores d’Arbúcies), a benefici de les empreses multinacionals del ram.

A totes les persones que venim treballant fa dècades per a la preservació dels valors d’aquest espai natural, aquesta situació ens sembla inadmissible i creiem que no l’hem de seguir suportant.

Ens cal una normativa de protecció que vetlli de debò pels valors naturals del Montseny, però que tingui també en compte el benestar de la gent que hi vivim i preservi els seus recursos naturals, dels quals el més preuat i necessari és l’aigua.

Necessitem una llei acordada per la ciutadania que garanteixi la salut del medi i de les persones al massís montsenyenc. Ens resulta imprescindible aconseguir els instruments per tal que es basteixi un sistema de decisió i de control sobre l’aigua, que sigui públic, democràtic i transparent.

Mentre escrivim aquestes ratlles plou, però recordem-ho: les reserves de les conques internes, són del 29% a 28-10-2024. Algú va aixecar massa ràpid el decret d’emergència i els nivells estan pitjor que fa uns mesos. Per tot això ja no podem esperar més. Després serà massa tard per a evitar el desastre.

Nosaltres ens hi posem!

Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

Sant Celoni, octubre de 2024

Podeu llegir també l'article que el diari El 9NOU va publicar el passat dia 18 d'octubre sobre aquests temes.