Un cop més tenim a les mans La Sitja del Llop-Revista del Montseny. Podeu trobar-la en els punts de venda habituals i també a les biblioteques públiques on es distribueix regularment. Per problemes tècnics, aquest número 59 (desembre 2025) ens ha arribat un xic més tard del que és normal. Us demanem disculpes i us encoratgem a gaudir-lo. Reproduïm a continuació l'editorial d'aquest número.   

Editorial

Temps d’avarícia

Com més es complica el panorama per la crisi ambiental, quan pitjor s’albira el futur com a conseqüència de la multiplicitat de conflictes, bèl·lics o no, que posen en qüestió la vida humana al planeta, sembla que, per contra, es dispara la insensatesa dels qui controlen els sistemes macroeconòmics i, com a conseqüència afegida, la dels grups de pressió locals que exigeixen la seva part en el repartiment de disbarats quotidians.

Així doncs, com més difícil resulta d’amagar l’escassetat de recursos minerals crítics, o la contaminació desaforada de les masses d’aigua continentals, o la manca estructural d’aigua a tot el territori, que comporta la reducció dels cabals a rius i rieres, o l’augment de les emissions de CO2 , per citar només alguns dels problemes que ja coneix tothom, la resposta de governants i de multinacionals es torna encara més agressiva. Vegeu, si no, el paquet de modificacions que Ursula Von der Leyen i els seus xicots preparen per fer més fàcil la «competitivitat» europea a base d’eliminar qualsevol «trava» ambiental.¹

Arribats a aquest punt, la cursa per cometre despropòsits és evident. Hi ha sectors econòmics que,en comptes de reorientar la seva activitat cap a una fase de contenció, han decidit passar a l’ofensiva general contra tot allò que pugui suposar un fre a les seves ànsies d’aconseguir més beneficis.

Des del juny del 2024, per exemple, no hem parat de rebre inputs negatius pel que fa al funcionament de la indústria agroalimentària. Primer va ser la infecció de la llengua blava, que afectà les ovelles; l’octubre del 2025 rebíem notícia de la dermatosi nodular contagiosa (DNC), que afectava les granges de vacum; el novembre d’enguany es va fer pública la presència de la grip aviària IAAP), que afectava les factories de pollastres (així és com les hauríem d’anomenar), i ara, el desembre del 2025, esclata la crisi de la pesta africana porcina (PPA).

Tot un concert d’afeccions que ens alerten sobre la manera com aquest sistema econòmic podrit enfoca la qüestió de l’alimentació humana i, particularment, ens parlen de la cobdícia desmesurada i cada cop més accelerada que mostren els principals actors d’aquest drama: les grans empreses càrnies i de transformació, que són les que controlen les llotges locals i els mercats internacionals.

Però en comptes de reconsiderar els punts febles de tota aquesta indústria intensiva, ambientalment insostenible i sanitàriament vulnerable, els darrers dies els principals representants d’aquest negoci han augmentat la seva agressivitat contra tot allò que ells consideren obstacles als seus negocis.

Han començat culpant els espais naturals com a reservori d’animals infectats (p. ex., citant el Parc de Collserola com a culpable d’aquest «delicte»). Immediatament després, emparats per les declaracions dels dirigents polítics,² que ells mateixos han esperonat, els representants d’aquesta indústria s’han bolcat a demanar públicament l’extermini de la fauna salvatge suposadament implicada, com els senglars, els cabirols, els conills o qualsevol altra que, segons el seu criteri, pugui representar una possibilitat de reduir guanys.

Pel que fa a la indústria càrnia, basada en l’explotació del porc, les declaracions dels seus responsables han estat més miserables del que era possible imaginar.

Com a exemple del que diem, tenim les declaracions fetes a Lleida Ràdio per Pere Roqué (ASAJA). 
Segons ell, la densitat de fauna salvatge és «la causant del gran problema en el sector porcí» i «cal un pla de control efectiu a escala estatal». Pocs dies després, el mateix Roqué contribuïa amb els seus esgarips a la maniobra de la confusió: «Sacrificar i sacrificar i sacrificar porcs senglars a nivell del territori».³

És clar que sense comptar amb el concurs d’alguns polítics no s’haurien atrevit a mostrar-se tan descaradament agressius, però un cop més el conseller Ordeig els aplanava el camí assegurant que «sobren senglars a Catalunya», atrevint-se a pronosticar que cal eliminar el 50 % d’aquests mamífers artiodàctils.⁴ S’assembla ben bé a la frase de «sobren arbres» que, unes setmanes abans, sortia dels llavis del mateix president de la Generalitat.

I tot això s’ha produït fins i tot després de saber que l’origen d’aquest brot no havia estat localitzat dins de l’espai protegit de Collserola i que, amb moltes probabilitats, el virus s’hauria expandit des d’algun centre de recerca biotecnològic de la zona, cosa que just ara s’està investigant.

Ens preguntem d’on ha sortit tota aquesta follia anunciant un nou apocalipsi, aquest odi per tot allò que és salvatge o natural. ¿No deu ser que els portaveus d’aquesta indústria mortífera estan tan lluny de la realitat i de la natura, que veuen arreu enemics que posen en perill les seves inversions?

¿Per què no es qüestionen si és la seva activitat la que posa en perill la vida que ens envolta? ¿Per què no s’aixeca la veu contra aquest disbarat que implica una població de més de 8 milions de porcs, amuntegats en condicions ínfimes, que afavoreix l’aparició i transmissió de tota classe de malalties? ¿Per què l’Administració afavoreix una feina que consumeix milions de litres d’aigua cada dia, només en neteja, i deixa els nostres aqüífers contaminats de nitrats i inservibles per a l’ús humà? ¿Per què aquestes accions que aboquen milers de tones de CO2 (i de contaminants com l’amoníac) a l’atmosfera no són controlades des de les instàncies públiques, per posar-hi fre?

¿És a aquesta mena de negocis als quals hem de lliurar diners públics per poder equilibrar-ne els beneficis, mentre que ells han estat els causants de la desaparició de la major part de la petita pagesia del nostre país? Potser és que l’únic que compta és el 80 % d’aquesta producció càrnia que s’exporta a canvi de deixar-nos la merda i la destrucció del medi al nostre voltant. ¿O potser és que ja ha arribat el moment de replantejar-se el futur i convenir que per aquest camí no anem a cap lloc raonable? Ja comença a ser hora que reconeguem que l’agroindústria, particularment la del porc, és el veritable problema estructural per tots els seus impactes ambientals, econòmics i socials.

Com assenyalava el Grup de Defensa del Ter (GDT) a les xarxes socials: «És imprescindible afrontar aquesta crisi com una oportunitat per construir un model agroalimentari equilibrat, diversificat i just que posi per davant el benestar de les persones, la salut del territori i la sobirania alimentària del país».

«No tenim temps per perdre el temps», afegiríem nosaltres. Aquesta frase, que hem manllevat d’una conferència recent del científic i investigador Antonio Turiel, caracteritza perfectament la situació surrealista que ens ha tocat viure en aquests temps.

Ens resta cada cop menys capacitat de reacció i se’ns acaba el temps. O bé comencem a actuar de seguida i canviem la manera com afrontem el futur immediat o, quan ens n’adonem, serà massa tard.

¹ Vegeu el comunicat del Moviment Europeu de l’Aigua, publicat per la Coordinadora per a la 
Salvaguarda del Montseny (CSM) el 10-12-2025 a <salvaguardamontseny.cat>.
²  Òscar Ordeig (El 9 Nou Vallès Oriental, 5-12-25): «No podem exigir tota la càrrega a les granges 
i deixar que els boscos, la biodiversitat o la sobrepoblació de fauna cinegètica estigui 
descontrolada. El senglar és vector de transmissió de malalties, d’accidents de trànsit, de danys 
als cultius, i, per tant, necessitem reduir de manera urgent la densitat de porcs senglars».
³ Vegeu les declaracions de Pere Roqué al Telenotícies Migdia de TV3 el 9-12-2025.
⁴ Vegeu les declaracions publicades a VilaWeb el 10-12-2025.

Consell de Redacció

Desembre de 2025