Comença la campanya “D’on No n’hi ha No en raja”

Tal i com es presenta la situació hídrica al nostre país, probablement moltes persones es deuen estar preguntant què està passant a llocs com el Montseny. Ja sabeu allò de: «una terra rica en aquest líquid essencial» i bla, bla, bla.

Ja fa uns quants anys que la manca d’aigua a diversos indrets del massís es va fent evident. Aquest any, però, les dificultats han estat molt serioses, particularment en els nuclis dispersos de masies i cases aïllades que s’escampen pels quatre punts cardinals d’aquesta muntanya. Com per exemple a Figaró-Montmany, Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Samalús, Sant Esteve de Palautordera i Riells del Montseny. També han afectat, però, pobles com Gualba o Arbúcies, on s’ha arribat a restringir l’ús de l’aigua per regar els horts.

És clar que les restriccions no són  iguals per a tothom. Mentre hi havia masies que s’havien de buscar la vida, pagant per fer-se portar aigua en aljubs, o aconseguir-la amb l’ajuda d’amics, veïns i familiars, la població d’Arbúcies ha hagut de veure com els camions de l’aigua s’emportaven cada dia milers de metre cúbics de les plantes embotelladores, que en algun cas ha augmentat la seva producció, mentre se’ns obsequiava amb restriccions.

I és que «D’on No ni ha No en raja». Però encara segueix rajant, per uns més que pels altres. I ho seguirà fent mentre no siguem capaços de derogar i corregir els despropòsits de la llei franquista de Mines de 1973 i retornem la capacitat de decidir sobre la nostra aigua a la ciutadania.

És per aquest motiu que la CSM ens hem compromès a participar en aquesta campanya, perquè considerem que és essencial que no ens prenguin el dret a decidir sobre la governança de l’aigua. L’accés a l’aigua és un dret bàsic de la humanitat i ja hem vist com els nostres governants l’han estat protegint els darrers vint anys.

Creiem imprescindible que la gent pugui decidir que s’hi ha de fer amb l’aigua, tot recordant que gestionar l’aigua és també protegir els nostres rius i fonts i, per tant el bon estat dels cursos fluvials. La salut d’aquests cursos és també la nostra.

En el cas de l’aqüífer Montseny-Guilleries, cal discutir com s’ha de gestionar aquest recurs: Quanta en gastem? En quins usos cal fer-ho? Quanta hem d’estalviar de cara al futur? Qui ho ha de decidir? No podem permetre que aquestes decisions es prenguin des d’un despatx, a benefici d’empreses embotelladores multinacionals que no respecten res ni ningú. Ens hi va el futur!