El passat 3 de març rebíem un missatge del senyor Xavier Pericas, adreçat a la nostra revista, que criticava l'actitud de denúncia que hi mantenim en ella. Passem a reproduir a continuació l'esmentat missatge i la resposta de la nostra entitat sobre el tema.

Sr director,

El motiu que em mou a contactar amb vosté, no és més que el descontent  adquirit a la vostra coordinadora, tot veient l'evolució de la vostra  revista. M'expico: vostés varen començar, si mal no recordo, a treballar  amb la línia d'alta tensió que atravesava el Montseny. Molt be va ser una  gran feina en aquell moment, amb el suport de tots els afectats. Hem passat  d'aquest fet a un altre de diferent. En aquest cas, hem passat a veure un  continu de denúncies de vostés cap a la gran majoria d'actuacions que es  porten a terme dins del parc.  Em refereixo en aquest cas, a les actuacions  que fa la propietat privada, (obres, camins, desforestacions, etc...)
Bé, després de donar-hi algunes voltes, em pregunto si són vostés les  persones indicades per, a través de les seves denúcies, qüestionar el dret  que té la propietat de gestionar els seus recursos.
Tenint en compte que el 80% del Parc Natural del Montseny és propietat  privada i el 20% restant és de l'administració (la qual gestiona totes les  actuacions que es realitzen al parc), em torno a preguntar; Vostés que hi  fan? Intentar gestionar la propietat privada? D'això ja en deuen de saber  prou, entenc, els seus propietaris. O potser volen gestionar les propietats  de l'administració? Crec que aquesta ja disposa d'uns tècnics prou ben  qualificats com per a fer-ho. Què m'en diria vosté, si jo intentés  administrar casa seva? Doncs potser no hauriem de posar el nas a casa dels  altres, que ja li aseguro que prou feina tenen els propietaris a sobreviure  dins d'aquest preciós territori.

Atentament: Xavier Pericas

Benvolgut senyor Pericas,

Primer que res vull expressar-li el nostre reconeixement per la seva lletra del passat 3 de març. No és habitual que persones discrepants, de les humils opinions de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM), tinguin l’amabilitat de manifestar les seves discrepàncies per escrit i, conseqüentment, signar-les.

Pel que fa al motiu principal del seu missatge, és una llàstima que no indiqui concretament a quins exemples de denúncies es refereix. D’aquesta manera ens resulta realment difícil concretar si estem d’acord o no, amb el seu criteri.

En qualsevol cas, estem segurs que vostè no es refereix al contingut global de la nostra revista, atès que, com és abastament conegut, La Sitja del Llop - Revista del Montseny, no se centra en qüestions de denúncia, sinó que manté un ampli ventall de temes, científics, etnològics i culturals, que procuren ser representatius de la vida i de la gent d’aquesta muntanya.

Estem d’acord amb vostè en que, dissortadament, en algunes ocasions, ens veiem obligats a denunciar determinades actuacions tant de les administracions que controlen el Parc Natural, com d’alguns propietaris que, indistintament i per motivacions totalment particulars, s’obliden que existeix una normativa a complir i unes limitacions a respectar. És allí on entren en contradicció els drets de la propietat privada i els de l’interès públic.

Per una altra banda, cal aclarir que la nostra activitat no se circumscriu exclusivament als límits estrictes del Parc, sinó que abasta els massissos del Montseny i del Montnegre en el seu conjunt, a més de les seves àrees de connexió biològica. En aquest sentit, i d’acord amb els principis que informen la nostra associació, és que ens preocupa la situació de l’entorn i la de les persones que tradicionalment han estat vivint i desenvolupant les activitats tradicionals d’aquesta muntanya.

Nosaltres no hem oblidat, ni per un moment, que la major part del territori del Parc es troba en mans privades. Bona prova d’això és que sempre hem mantingut una relació fluida amb determinades associacions de propietaris . Això si, les nostres relacions s’han desenvolupat amb aquelles persones o entitats que han mostrat més clarament un tarannà ètic a l’hora d’explotar el medi natural.

Des d’aquest punt de vista hem procurat donar suport a les persones que no han renunciat a viure a la muntanya i a treballar en ella, fent que es mantinguessin les formes de vida concordants amb el programa MAB, és a dir, compatibles amb la conservació de l’entorn natural del massís del Montseny i amb la dignificació de la vida rural.

És per això que, en certs moments, ens hem agut d’oposar a determinades accions promogudes per l’administració del Parc, quan aquestes no han estat conseqüents amb el programa que diuen defensar. Així ho hem fet, sempre que aquesta administració ha impedit, a través de diversos mètodes, la millora de les condicions de vida i treball de la ruralia, mentre que, per una altra banda, facilitava la instauració del monocultiu del turisme, tant privat com institucional, que en algunes ocasions, a més, ha constituït un greuge comparatiu ben clar, respecte d’aquelles persones que hi han viscut sempre en aquestes terres.

Respecte al tema de si la CSM som els més indicats per «qüestionar el dret que té la propietat de gestionar els seus recursos», només volem remarcar-li que en cap moment hem qüestionat aquest dret, com resulta fàcilment comprovable en els nostres escrits.

En tot cas, el que sí qüestionem, és el dret que té qualsevol privat o administració a fer allò que li sembli pertinent pels seu profit particular, sense tenir en compte l’interès general ni les seves conseqüències pel medi que ens envolta.

La nostra actitud ha estat sempre de dialogar amb els diferents actors presents en aquestes terres. Prova d’això és què, de manera prèvia, hem establert els contactes necessaris abans de qualsevol actuació. Sempre que hem considerat amenaçat l’interès comú, hem dialogat, presentat informes detallats i fins i tot dictàmens jurídics, davant de privats i administració. També hem pogut comprovar el què fan molts cops amb els nostres raonaments!

Vostè, senyor Pericas, ens pregunta si som les persones indicades ¿Podria dir-nos si considera correcte el que li ha fet la iniciativa privada, en aquest cas la indústria del totxo, al nostre país? Ara, quan tots estem patint les barbaritats que els promotors han estat duent a terme en els darrers anys ¿Creu que no hagués estat necessària una intervenció sobre aquests promotors, abans que no es consumés la corrupció i el desastre econòmic i ambiental que ens han llegat?

Però, en qualsevol cas, estareu d’acord a que es donin ajuts econòmics per a la neteja dels boscos que han estat abatuts per la nevada de la segona setmana de març, tot i que aquests boscos siguin de titularitat privada. Així doncs ens ha calgut una intervenció pública que permeti la conservació d’allò privat. Nosaltres donem suport a aquesta intervenció, com la donem també a totes les mesures que pretenguin consolidar el món rural del nostre país, des d’una òptica conservacionista que dignifiqui la vida dels seus ciutadans, sense malmetre el territori.

Des del nostre punt de vista, l’opinió pública té la obligació moral d’intervenir-hi, en funció de l’interès general, i sempre que consideri que s’està lesionant aquest interès.

I pel que fa a la idoneïtat de la nostra entitat per a intervenir en aquests afers, volem remarcar ací a una recent sentència emesa pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, segons la qual es reconeix a la CSM «...legitimació per a la interposició de recursos, conforme al que estableix l’article 19.1b de la LJCA, per quan disposa que estan legitimades davant l’ordre jurisdiccional contenciós - administratiu, les corporacions, les associacions, els sindicats, els grups i les entitats a les que es refereix l’article 18, que en resultin afectats o estiguin legalment capacitats per a la defensa dels drets legítims col•lectius, segons la interpretació donada a aquest precepte pel Tribunal Suprem. Així a la seva sentencia d’11 de març de 2000, al tractar la legitimació activa distingeix (entre d’altres) la legitimació per interessos difusos, reconeguts en l’article 7 de la LOPJ, que no tenen dipositaris concrets, sent interessos generals que en principi afecten a tots els ciutadans i que, pel seu interès prevalent, han obtingut reconeixement públic, plasmat en algun instrument jurídic del signe més variat,...»

Creiem que, amb l’anterior paràgraf, resta prou clar si som o no les persones indicades.

I és què, en nom de la propietat privada, o el del benefici particular, no tot és admissible. No tot és lícit, ni moralment acceptable. Tenim un món finit en el qual hem de conviure els humans i permetre que visquin tots els altres éssers vius. Potser és per això que cal l’existència d’organitzacions com la CSM, per tal que les regles del joc de la nostra societat siguin més equitatives i més ètiques.

Ben atentament,

Carles Lumeras i Medrano
Director de La Sitja del Llop - Revista del Montseny
Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny

                        
                           Sant Celoni, 17 de març de 2010