La Sitja del Llop, núm. 36
La Sitja del Llop, núm. 36 carleslJa es troba a la venda, als punts habituals, el número 36 de La Sitja del Llop-Revista del Montseny.
A continuació us oferim un facsímil de la seva portada, a més de l'Índex i l'Editorial corresponent al mateix.
Índex
Editorial
Parcs Naturals, Reserves de la Biosfera i privatitzacions (pàg. 2)
Consell de redacció
La Coordinadora per a la Salvaguarda del
Montseny (CSM), compromesa amb la
preservació de les espècies protegides (pàg. 5)
Equip de recerca i protecció del medi (CSM).
Un baixmontsenyenc voltant pel massís (II) (pàg. 7)
Josep Lluís Òrdena Rodríguez
Avis savis: La Maria Barlet
L’ofici de portar criatures al món entre el
Montseny i el Montnegre (pàg. 9)
Mariona Pascual Alfaras
Mots mig perduts (II) (pàg.14)
Cèsar Gutiérrez i Perearnau
Pere Alzina i Bilbeny
Presentació del llibret que recull la històrica ‘Real Cédula de Ordenanzas para el Gremio de Alfareros de la Villa de Santa Maria de Breda, en el
Principado de Catalunya’ de l’any 1777 (pàg.15)
Corresponsalia del Baix Montseny (CSM)
La recuperació de la memòria històrica a la
muntanya (pàg.16)
Corresponsalia del Baix Montseny (CSM)
Es detecten irregularitats en la construcció
d’un aparcament a Collformic (pàg.17)
Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny
Un nou-vell cas de despotisme muntà al
Parc Natural del Montseny (pàg.18)
Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny
El Montseny, per a qui? (pàg. 20)
Iago Otero Armengol
El llop va a l’escola, un exemple de seducció ambiental (pàg. 22)
Ignasi Castellvi
EcoConsells (II):
Quant consumeix el telèfon mòbil? (pàg.24)
Equip de tècnics ambientals (CSM)
Portada: Perdiu roja (Alectoris rufa)
Fotografia: Jordi Novell
Editorial
Parcs Naturals, Reserves de la Biosfera i privatitzacions
Aquest estiu hem assistit a un nou capítol de l’onada ultraliberal que tot ho arrasa darrerament. Aquest cop, amb l’excusa de la manca de recursos deguda a la crisi econòmica, els ha tocat rebre als Espais Naturals Protegits (ENP).
De fet, la campanya de preparació ideològica s’inicià el 15 de març en unes declaracions del conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, a COM Ràdio, en les quals s’afirmava que la Generalitat estava estudiant la possibilitat de fer pagar per accedir als parcs i els espais naturals del país. Citant les seves reeixides paraules: «Si vostè va als parcs dels Estats Units o del Canadà, vostè paga per uns serveis que li presta el parc».1
El 13 d’agost, el mateix conseller, a través d’unes declaracions a l’ACN,2 afirmava que «els parcs naturals són de tothom i entre tots els hem de conservar».3 Uns dies després repetia aquestes declaracions al Telenotícies de TV3.
El 18 d’agost, un dels principals portaveus dels amos del nostre país, publicava un editorial titulat «El cost dels parcs naturals»,4 en què es decantava a favor del pagament de serveis i pontificava amb arguments tan punyentment conservacionistes com: «Allò que es paga directament se sol respectar més». El mateix dia en què es publicava això, la nostra emetia un reportatge en el qual es presentava una mostra del que podia significar el pagament de serveis dins d’un paratge natural.5
Un altre article, aparegut al mateix número de La Vanguardia i titulat «El finançament dels espais naturals protegits», reblava el clau, amb declaracions d’un dels més preclars naturalistes de l’establishment, el qual afirmava sense vergonya (i gairebé parafrasejant les declaracions del conseller): «Els nord-americans ho veuen com una cosa lògica, ja que són diners per conservar el seu patrimoni natural». Tots sabem que quan els americans es moquen.... Però no prou content amb aquesta afirmació, l’a?ludit naturalista afegia: «Quan alguna cosa és de franc, es devalua. Ningú la valora. Si dónes un tríptic en un centre d’educació, la gent el llença tan bon punt surt».6 Sí, senyor: si el personal no té educació ambiental, fem-l’hi pagar i així n’aprendrà! Tot una concepció mercantilista de l’educació ambiental.
Sofismes a part, no resulta gens evident que el pagament directe per l’usdefruit de la natura garanteixi que els que paguen siguin més respectuosos amb l’entorn.
El més curiós i indignant de tot plegat és que, després de mesos d’insistir-nos a través dels mitjans que la Generalitat no té diners per mantenir els ENP, d’iniciar accions per vendre’n una part a la iniciativa privada7 i d’intentar tancar serveis veritablement necessaris (com el Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l’Empordà8), el conseller de Territori i Sostenibilitat es despenjà fent unes declaracions en què afirmava que la comarca del Ripollès gaudirà, ben aviat, del dinovè Parc Natural de Catalunya.9 Vet ací. Ara resulta que no hi ha diners per conservar els existents, però sí què n’hi ha per establir- ne de nous!
Davant de tot aquest enrenou, quod erat demonstrandum, s’ha creat una certa polèmica, més o menys pública, però particularment maniquea, sobre si la ciutadania ha de pagar o no per protegir els ENP. I és que les intencions de la campanya, tot i estar emparades per un ampli embolcall demagògic, no poden amagar el veritable objectiu dels promotors, que ja han començat a ensenyar l’orella involuntàriament.
Per si a algú se li escapa, és la ciutadania la que paga la protecció dels ENP10amb els seus impostos. Els mateixos que els nostres governants fan servir per sufragar els bancs en fallida.
Ens atrevim a afirmar que, darrere d’aquesta cerimònia de la confusió, s’amaga un intent d’abusar de la credulitat, de la bona voluntat, si no de la butxaca, de la major part de la ciutadania, creant un ambient favorable per fer negocis privats. Els nostres polítics i alguns empresaris i propietaris espavilats han fet seu aquell refrany castellà que diu «a río revuelto, ganancia de pescadores». Pel que fa als negocis no hi ha opressió lingüística.
Refoci?lant-se en aquesta filosofia del diner, que tot ho arrabassa, no poden concebre que es perdi l’oportunitat de fer-se rics amb un altre àmbit de l’entorn humà. Animats pel tsunami privatitzador (i per la minsa resposta social), han decidit d’atacar ara pel costat dels espais naturals.
El concepte de protecció que tenen aquests senyors és molt semblant al d’un circuit temàtic, perquè, per ells, el que resta viu de la natura és quelcom que cal explotar i vendre com si fos un producte. Si no, no és rendible, ni té sentit per ell mateix. Per poder presentar la natura com un parc temàtic, però, cal oferir als potencials consumidors les mateixes prestacions. És a dir: serveis d’aparcament, d’hostaleria, de lleure, de promocions audiovisuals, etc. Però, a més, i sobretot, cal anar difuminant les eines de protecció jurídica o normativa dels suposats espais protegits. Finalment, també calen inversions.
Pel que fa al primer condicionant, hem tocat el moll de l’os. Perquè quan l’honorable conseller afirma que «els parcs naturals són de tothom» menteix descaradament. El cas més paradigmàtic és precisament el del Parc Natural del Montseny-Reserva Mundial de la Biosfera, la superfície del qual es troba en mans privades, en un 80%.11 Aquest fet no ha privat mai els grans propietaris de la comarca de beneficiar-se de les subvencions que han estat amollades per l’Administració amb diner públic, des de 1977, pel fet que les seves propietats s’inscrivien dins del territori delimitat com a Parc Natural. Tampoc ha impedit que el diner públic, gastat en actuacions de conservació (més aviat minses, veient el que s’ha fet en els darrers trenta anys), els hagi beneficiat, tot i que indirectament, conferint una marca de qualitat i un valor afegit a les seves activitats lúdiques i turístiques, que restaven emparades pel paraigua de la Reserva de la Biosfera, territori fins ara simètric al del Parc Natural.
Avui, alguns d’aquests grans propietaris estan frisosos per aprofitar la situació, servint-se d’uns governants més favorable als seus interessos i d’una legislació cada cop més laxa, que els permet actuar impunement contra el medi.
En definitiva, s’estan buscant suports institucionals, la complicitat d’un sector de l’opinió pública i diners de tots per afavorir projectes privats. Uns projectes que, anys enrere, ningú hauria tingut ganes de defensar públicament. Ens trobem tan sols a l’inici d’una ofensiva que, de ben segur, comportarà (en un futur immediat) agressions que rebran la benedicció d’algunes persones i d’institucions que ningú hauria imaginat fa poc temps. Estem segurs, també, que aquestes agressions despertaran un ampli rebuig entre la població que encara estimem el Montseny i els altres espais naturals
Santa Fe, març de 2013.
Respecte a la segona condició, resulta força simptomàtic el suposat procés participatiu (que es podria titllar de semiclandestí12) que va ser engegat per les diputacions de Barcelona i Girona de cara a l’ampliació de la Reserva de la Biosfera del Montseny. Malgrat que hi aprofundirem en futurs escrits, no ens podem estar d’assenyalar la filosofia general que se’n desprèn. Quan anem a la Memòria podem llegir que: «La revisió de la Reserva de la Biosfera ha de fonamentar- se en la coordinació de les polítiques municipals i de l’administració del Parc del Montseny i ha d’afavorir la captació i administració dels recursos derivats de la condició de Reserva de la Biosfera, mitjançant la contribució al finançament de projectes d’àmbit municipal o supramunicipal.»13
L’objectiu que persegueixen sembla ben clar. D’altra banda, quan parlen de projectes d’àmbit municipal probablement s’estan referint a les places d’aparcament que s’han construït darrerament, en diferents punts del Montseny, a tota velocitat i amb diner públic. Si el model que es pretén implantar ací és el mateix que s’acaba d’aprovar a la Garrotxa, llavors és clar que anem cap a un sistema en el qual s’inverteix diner públic per després cedir-lo a privats per tal que en facin negoci.
Però la pregunta que ens hauríem de fer és: quins serveis són necessaris dins d’un Espai Natural Protegit? Quan parlem d’Espais Naturals Protegits, de quina mena de protecció estem parlant?
No veiem, al llarg de les trenta-cinc pàgines de la Memòria esmentada, més enllà d’una nebulosa on es barregen les definicions de les zones nucli, les zones tampó i les zones de transició, que ara es pretén difuminar amb els nous límits proposats per a la Reserva de la Biosfera. No es defineix, d’una manera clara i per totes, quin serà el Pla de Conservació, pel qual malden des de fa anys tècnics, conservacionistes i ciutadans d’aquesta muntanya. Aquest és el principal servei que necessita el Parc Natural del Montseny!
Santa Fe, octubre de 2013.
En cap lloc es parla de les agressions que, en aquests mateixos moments, s’estan produint al massís del Montseny, dins d’espais qualificats com d’Interès Natural o d’Especial Protecció. Tampoc no es parla de la jurisdicció que tindran les autoritats de l’esmentada Reserva per impedir-les. I el que és pitjor, no veiem cap intent de rectificar una política feta des dels despatxos de Barcelona que s’ha fonamentat en la massificació (no pas en la humanització) d’aquesta muntanya al llarg d’unes quantes dècades. Una política que ha oblidat totalment la seva funció com a element d’educació activa, evitant posar els límits i les mesures necessàries per tal que aquesta Reserva de la Biosfera Mundial en fos realment l’instrument.
Ni a les diferents administracions, per motius polítics, ni als grans propietaris, per motius econòmics venals, els ha interessat convertir-la en aquest instrument que, ara s’està veient clarament, és més necessari que mai. Per comptes d’això, passen a l’ofensiva. Volen aprofitar la massificació propiciada per ells mateixos per tal que alguns facin negoci i per treure’n rèdit polític, malgrat que això comporti pèrdues ambientals irreparables, fins i tot contra l’opinió dels tècnics i científics que hi treballen.
No veiem enlloc d’aquesta Memòria la protecció dels espais naturals, ni l’educació ambiental efectiva, ni la compatibilització de les activitats econòmiques amb els objectius de la preservació que predica el programa MAB. Només trobem l’avarícia d’uns quants propietaris i la desídia, si no la complicitat, dels governants.
El que cal, senyors, és una protecció activa. Un suport decidit a la rehumanització de la muntanya. Una política clara d’educació ambiental, adreçada a impedir la hiperfreqüentació dels punts més sensibles. I una valorització ètica dels espais naturals que n’eviti la mercantilització, siguin aquests de propietat pública o privada.
Allà on alguns veuen un negoci rodó, nosaltres hi veiem el futur del planeta i la mateixa supervivència dels humans.
Consell de redacció
Fotografies: CSM
Novembre de 2013
1 Vegeu «El Govern estudia fer pagar per accedir als parcs naturals», Nació Digital.cat, 15/3/13.
2 Agència Catalana de Notícies.
3 Vegeu «Agricultura busca ingressos fent pagar als parcs naturals», El Punt Avui. Comarques gironines, 13/8/13.
4 Vegeu La Vanguardia, 18 de juliol de 2013, pàg. 22.
5 «Parcs naturals de pagament», www.tv3.cat › Vídeos TV3alacarta, 18/08/2013.
6 Vegeu «La conservació té un preu. Les administracions generalitzen el cobrament de serveis en els espais protegits», La Vanguardia, 18 de juliol, pàg. 28.
7 Vegeu «En venda 90 hectàrees del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà», www.tv3.cat › Vídeos TV3alacarta, 17/04/2012.
8 El Centre de Fauna dels Aiguamolls de l’Empordà es va crear l’any 1984 i actualment es troba ubicat al Parc Natural dels Aiguamolls, al municipi de Castelló d’Empúries, a l’Alt Empordà. Des de l’inici ha tingut diverses funcions i s’ha especialitzat en la recuperació de fauna salvatge durant els últims anys. La seva funció principal és rehabilitar i alliberar, en les millors condicions possibles, els exemplars de les espècies de la fauna autòctona protegides de les comarques gironines, analitzant-ne les causes de mortalitat -si és el cas- o alliberant-los posteriorment en el medi natural. L’estiu de 2013 la Generalitat va anunciar que tancava el centre, mitjançant un ERO que afectava la totalitat de la plantilla. Posteriorment es va arribar a un acord per mantenir-lo que només en garanteix el funcionament a mig gas. L’acord assolit expira el desembre de 2013. Font: IAEDEN-Salvem l’Empordà.
9 Vegeu «El Ripollès tindrà un parc natural el 2015», La
Vanguardia, 2 de setembre de 2013.
10 Acrònim d’Espais Naturals Protegits.
11 Font: «Reserves forestals al Parc Natural del Montseny. Reserva de la Biosfera». Anna Sanitjas, Narcís Vicens i Josep Maria Gomis. Servei de Medi Ambient. Diputació de Girona.
12 Aquest procés participatiu, efectuat entre els mesos d’octubre i desembre de 2012, al qual no va ser convidada la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, implicà la participació de dues-centes nou persones, comptant que s’invitava a participar-hi la població de quinze municipis diferents, amb un cens conjunt de 50.000 habitants, i que la majoria dels assistents van ser els mateixos edils dels ajuntaments que hi van participar. Aquest és, doncs, el balanç de la participació! Font: «Memòria del Projecte d’Ampliació de la Reserva de la Biosfera del Montseny. Resum executiu. Gener 2013», pàg. 10.
13 Apartat 3.2 de la «Memòria del Projecte d’Ampliació de la Reserva de la Biosfera del Montseny. Resum Executiu. Gener 2013», el subratllat és nostre.